En arribar a consergeria, la Rosa m'ho comunica: t'ha trucat la Isabel per donar-te les gràcies per la carta que he rebut de l'Ajuntament. I jo penso, no me les mereixo. Tú, Isabel, ets la qui t'ho mereixes.
A la Isabel la vaig conéixer el mes de gener, quan la vam convidar a explicar les seves vivències del bombardeig.
Ells eren deu germans entre nois i noies, aquell mateix 31 de maig de 1938, un dia laborable com qualsevol altre, quan la gent anava al mercat i els nens a escola, van sentir les primeres bombes que van caure sobre la ciutat de Granollers. La seva germana més gran que es deia Basi d'uns 24 anys i una altra germana eren al mercat a la cua de la verdura l'altra a la cua de la llet, allà a la Porxada on en aquel[ petit instant van tirar una bomba en mig de la Porxada, i aquesta va quedar enderrocada.
La Basi, la seva germana gran, va quedar partida per la meitat per l'explosió de la bomba i va quedar morta allà mateix, i per sort a l'altra germana només li van fer unes ferides. Al seu pare, ens explica la Isabel, li van tallar un braç al Bombardeig de Barcelona, era Guàrdia Civil i aquell dia tenia guàrdia al "cuartel" i en aquell moment van tirar la bomba. Després van venir la miséria i l'oblit.
Així ens ho va explicar i la senzillesa i tendresa del testimoni van fer que aquella explicació la fes la Isabel a diferents escoles de Granollers. I des d'aleshores, la Isabel diu que "l'hem feta viure", i ens mira amb alegria i està contenta. Per ella, s'ha acabat el dol del bombardeig i això és el regal més gran que ens pot fer una commemoració com la que hem viscut del 70è. aniversari del bombardeig.També ens ha fet un altre regal: el seu testimoni. Els i les joves que l'escoltaven no s'han quedat indiferents i estic segur que el recordaran per molt temps, molt més que les nostres classes.
Per tot això és que la Isabel es mereix que li donem les gràcies. No deixis d'explicar el que va passa per tal que no es torni a repetir. Gràcies¡¡¡¡¡¡¡¡
