El passat mes de juny vaig fer una xerrada a la Roca, convidant per l'Arxiu de la Memòria Popular i el Col.lectiu Cèllecs sobre el bombardeig de Granollers. Va ser molt interessant i la presència de testimonis va animar el col.loqui. En el decurs de la mateixa, em van regalar els llibres guanyadors del premi Romà Planas i Miró.
I un que a l'estiu és lector compulsiu com el que més comença a llegir el guanyador del 2000 de Carme Badia i Puig "Ballar pel ball que toquen. La vida de Joan Puig i Carmeta Puig explicada per ells mateixos. Una néta que transcriu la memòria dels seus avis en un relat molt amé i que ens acosta als canvis del segle XX en la vida de la gent de la nostra comarca. En aquest cas, la gent de Lliçà de Vall.
I és clar parlen de la guerra i de la repressió. La seva memòria ens acosta als fets i ens referma en la memòria dels vençuts. En Joan, que simpatitzava a ERC i havia anat voluntari a la guerra va ser denunciat per l'alcalde franquista, Vilardebó, i tres més, amb ordre que no el peguessin. En canvi (pàg. 124), "el Quirico, el germà de la tia andrea, sí que el van pegar molt: el van deixar que no s'aguantava. Una cosa de pànic. Però a mi no em van tocar. A continuaió em van portar al quartel, allà on ara hi ha el mercat de Sant Carles, que era on es concentraven els presos.
El Palau de Missions estàvem fets una porqueria. Dormíem a l'escampall, tots a dintre una mateixa nau: una estesa d'homes estirats amb semimatalassos i el farcell de la roba per coixí. ÉRem molts: dos o tres-cents.No hi havia cap pati(...).
I em van fer el consell , però sense cap advocat defensor. Feien el que els donava la gana. A mi, sense haver fet res, em van demanar trenta anys (...). Havent acabat em van dur cap a la Model.
Allà estàvem més bé que al Palau de Missions, amb la particularitat que en una cel.la que no arribava als quinze metros quadrats hi estàvem dotze homes(...). A dins la cel.la hi havia una tauleta, la cagadora i res més. El matalàs te l'havies de portar tu.
(...) jo em llevava a les sis del matí. Em venien a buscar els companys per anar a fer gimnàs. Un xicot mallorquí ens en va ensenyar i després ens dutxàvem amb aigua freda encara que fos al pic de l'hivern (...). Allà ens donaven com uns llonguets de pa de blat de moro. No eren mai tous: t'hi podies fer un nyanyo al cap. Les faves eren amb pell i trobar de tant en tant un gra de fava era molt. I tot bullit: naps, cols,... Amb allò no et podies alimentar. Els que no rebien res de casa seva eren de plànyer. Molts d'aquests es tiraven daltabaix de la galeria i quedaven morts.
A la Model la majoria érem presos pollítics, perqué el que havia mort se n'anava al Camp de la Bota, per descomptat. N'hi havia pocs que, havent mort, se salvessin. Ara, també mataven els que no havien mort a ningú, però el poble els feia una denúncia forta. I això era el més trist.
(...) A la nostra cel.la que era al segon pism ens vàrem trobar que un dia vénen a la una de la nit, obren la porta i diuen "Amadeu Pagés Xarto, vístase¡¡. En aquest home l'havien condemnat a mort i perquè la família no recorrés els havien dit que l'havien commutat i era mentida. Doncs pobre xicot em va dar a mi la petaca i la mà. La tenia ben freda: gelada, i se'l van emportar i ja no el vam veure més.
