SOBRE LA VIOLÈNCIA I LA REPRESSIÓ DURANT LA GUERRA CIVIL AL VALLÊS ORIENTAL
Seguint els firmants del manifest Violencia, repressió i justícia a Catalunya (1936-1975) del 2007 (Fundació Carles Pi i Sunyer) puc confirmar en alguns aspectes a la nostra comarca les conclusions a les quals aquests experts arribaren l'estiu del 2007.
1.Així, a la nostra comarca pràcticament no hi hagué persecucions contra persones de dretes abans de juliol del 36. Però sense la insurrecció militar de juliol de 1936 no hi hauria hagut ni guerra civil ni l’explosió de violència, que significà un salt qualitatiu i quantitatiu importants a la comarca. Les institucions republicanes i, sobretot, la Generalitat i els Ajuntaments, van condemnar públicament els assassinats i les represàlies i, tot i el seu afebliment, van esforçar-se a posar fi a aquella situació amb mesures judicials, regularitzant i adaptant l’administració de justícia als temps de guerra, i amagant i facilitant la sortida del país de milers de persones que estaven en perill. No hi hagué violència republicana.
En aquest sentit, recordar figures que ocuparen càrrecs d’importància a partir de juliol del 36 i que defensaren públicament des del seu càrrec persones de dretes i/o catòliques perseguides per “incontrolats”. Pere Iglesias, alcalde de Granollers, Francesc Montserrat, alcalde de les Franqueses i Mayordomo, cap de la 28ª. Divisió de l’exèrcit republicà en serien exemple d’això. Ara bé, una part de la violència va ser exercida per militants i grups integrats en organitzacions polítiques i sindicals i, per tant, no va ser del tot espontània. Però de cap manera aquest esclat de violència és imputable a les institucions republicanes. I en cap cas es pot imputar la culpa a Lluís Companys com ha fet César Alcalá. Recordem que a Catalunya els índex de violència política són molt baixos abans del 18 de juliol.
2.- Violència franquista. Si la violència a la reraguarda republicana va néixer i créixer enmig d’un atac directe contra el poder republicà, la violència franquista va ser consubstancial als objectius antidemocràtics dels sediciosos, que acabaran inscrivint-se en el marc dels projectes de creació d’un nou ordre feixista europeu.
Testimonis d’això són Mola i Queipo de Llano. Mola, el maig de 1936 ja ho deia ben clar: "Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo... ...serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas". Després deïa que la sublevació havia de tenir "... una gran violencia: las vacilaciones no conducen mas que al fracaso", i "Cualquiera que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular, debe ser fusilado... ... Hay que sembrar el terror... dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros."
Fou, per tant, una violència dissenyada i executada des del poder emergent per depurar la societat, eliminant la denominada AntiEspaña. A Catalunya, el procés tot i incomplert pels feixistes gràcies a l'exili, no va ser menys dur. Recordem els tres alcaldes d'ERC de la nostra comarca afusellats pel franquisme:
3.- Violència a la part final de la guerra i la postguerra. A partir de gener del 39 la nostra comarca patirà la violencia franquista, i això coincideix amb la configuració del franquisme com una dictadura totalitària, on la violència contra qualsevol forma de dissidència i d’oposició quedà institucionalitzada en un formidable aparell repressiu, que només va desaparèixer amb la fi de la dictadura. Així parlem del control exercit amb els informes de Falange, Ajuntaments, Guàrdia Civil i algunes parròquies, la feina dels Tribunals Militars, de falangistes com Vila i Vendoiro a Granollers, de la instrucció de la Causa General dels diferents municipis, la tasca dels Tribunals de Responsabilitats Politiques, del Tribunal contra la Masonería,... Totes aquestes institucions fan una tasca repressiva qualitativa i quantitativament molt útil al régim, seguint els principis defensats per Mola el maig del 36. La dictadura franquista a més vulnerà, fins als seus darrers dies, els drets humans i les llibertats civils bàsiques en qualsevol societat democrática, i en aquest sentit imposà el silenci sobre tots aquells que havien lluitat per la democracia i les llibertats durant la República.
Al Vallès Oriental la persecució fou implacable contra els republicans i especialment contra ERC: els alcaldes Joan Brunet de Parets, Josep Fortuny de Mollet o Josep Abril nat a Palautordera i de Mataró, afusellats, en són testimoni. Però també cal recordar els altres, que patiren una dolorosa repressió: els alcaldes de Figaró, Tomàs Rovira, condemnat a 6anys, de Cànoves, Esteve Badell, condemnata 12anys, tot i reconéixeren el judici que era “un buén hombre”, el de Vallromanes (Josep Montasell,condemnat a 15anys),de Sta. Maria de Martorelles, i altres pobles. O als mestres,com...
4.- Reflexió final. Precisament aquests que van defensar la República i les llibertats han de ser dignificats i més quan han estat oblidats durant la Dictadura o durant la llarga Transició que hem tingut. Molts dels qui ara reaccionen aïradament contra tot intent de treure de l’oblit i retornar la seva dignitat a les víctimes de la violència franquista no han condemnat la dictadura i ara s’oposen a aquesta política de reconciliació i de justícia. És lamentable la política seguida des del Partit Popular o des de la jerarquia de l’Església oposant-se i fent bandera dels morts en un bàndol sense tenir en compte els altres. Si les institucions han de promoure el reconeixement de totes les víctimes de la Guerra, cal que com institucions honorin les persones que van participar de la primera experiencia plenament democrática a l’Estat Espanyol, com fou la Segona República i en aquest sentit és necessari omplir les nostres ciutats i en llocs preeminents de noms com el del Doctor Canal, els alcaldes Camillo o Iglesias a Granollers, oblidant homenatges anteriors com els dedicats a l’alferes Montañá.També cal recordar que el dictador va morir el 1975 i hem trigat 32 anys a tenir una llei sobre el tema: massa temps i massa silencis d'aquells que han ocupat el poder aquests anys: PSC i CiU.
