vallesoriental1939

Sumari sobre quasi 50.000 víctimes del franquisme

2012-02-04T00:07:00.000-08:00

Tenim molta informació gràcies al diari Público en aquest enllaç

Nou debat sobre repressió i Paul Preston

2011-05-11T09:48:00.000-07:00

Mireu l'article de Jorge M. Reverte el maig de 2011 a El País

La escuela olvidada

2011-04-19T11:57:00.000-07:00

Un bon documental sobre la memòria de l'escola democràtica.

Debat a VOTV Cal revisar la història?

2010-08-05T04:50:00.001-07:00

Mireu el debat amb César Alcalá, Joan Garriga i Santi Cucurella.

Entrevista a Borja de Riquer

2010-08-05T04:40:00.000-07:00

Mireu en aquest enllaç l'entrevista a Catalunya Ràdio amb Borja de Riquer, professor i reconegut historiador, sobre el franquisme.

Balada de retorn, Cantània 2010

2010-06-12T13:28:00.000-07:00

La balada del retorn a Granollers

2010-06-12T13:11:00.000-07:00

Aquest és un projecte educatiu excepcional on el record de la derrota i l'exili i la defensa del mestissatge van lligats i ens fan mirar el futur amb optimisme.

Viatge per Castella

2009-08-15T03:12:00.001-07:00

He aprofitat aquestes vacances per viatjar per Castella i Lleó. Salamanca, Zamora, León, Burgos,...ciutats encantadores i plenes de records de les velles glòries imperials i militars. Molts records i memòria d'allò que va ser (i per molts de nosaltres, no hauria d'haver estat). Memòria de "los Caidos", els carrers del General Mola, plaques pels morts a la catedral de Lleó,...

No és acceptable que trenta anys més tard dels primers governs democràtics la memòria oficial mantingui aquests records i els que reclamen canvis i reconéixer els demòcrates tinguin tantes pegues. No pot ser,...

Però és que l'emisora oficial en aquelles contrades sembla que és la COPE, i amb això ho diem tot,... No hi ha cap dubte que com deia Raimon "nosaltres no som d'eixe món". Quan un es passeja per aquests territoris pensa que ben poc tenim en comú, i el poc que tenim, la memòria, no és la mateixa...

Web de migracions de Granollers

2009-05-26T03:01:00.000-07:00

Aquesta és una web interessant.

Mario Benedetti i la memòria

2009-05-18T07:07:00.000-07:00

Els nostres alcaldes perseguits I

2008-12-30T23:48:00.000-08:00

L'any 2008 he investigat sobre els alcaldes del període 1936-39 del Vallès Oriental que foren perseguits pel franquisme.Moltes dades ja ens les facilitava la web dels alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental, però n'he localitzat de noves. Els propers mesos les aniré publicant com homenatge a aquests demòcrates que patiren la repressió i que com a víctimes no han estat recuperats encara.

BADELL I POU, ESTEVE (Cànoves, 1896 - ?) Alcalde de CÀNOVES I SAMALÚS: 07-08-1938 - 07-02-1939
Vivia a la casa de Camp de Can Parera. Era llaurador, i ingressa a la presó el 5 de maig del 39. 15 d'agost es comunica condemna de reclusió perpètua (30 anys) i se li dóna llibertat condicional el 29 d'agost del 41. Consell de guerra del 30-5-39 el condemna a perpètua commutada a 12 anys (o 6 anys i un dia) per rebelió militar en ser element d'esquerres, president del sindicat agrícola de rabassaires de Cànoves i després alcalde.
En ser detingut el mossèn que després fou assassinat, ell arribà més tard de la
detenció a casa del mossèn i per tant no tingué res a veure. Hi ha documentacio que demosntra que havia “estado a favor de personas adictas”, però això no li evita la condemna.
Tenim informe de Falange del 2 de maig del 39 on es diu que va ser president del Sindicat Agrícola durant el període roig i que en marxar Parera al exércit, passà a ser alcalde. No portà armes i fou un dels que acompanyà els de Granollers a buscar al mossén Salvador Ester.
Era d'ERC. El 21de maig entra a presó de Granollers conduit per “las milicias de Falange de dicho pueblo”. El concepte a la majoria de declaracions era de “buen hombre, pero de ideologia izquierdista convencido”. Intercedí per ordre de l'alcalde Parera davant un representant del Comitè Central de Catalunya que estava present quan es va detenir el mossèn de Cànoves.

Nou informe d'Amnistia Internacional sobre la memòria històrica

2008-11-18T11:38:00.000-08:00

Amnistia Internacional fa temps que defensa la necessitat d'arribar fins al final en la investigació dels crims franquistes.Vegem-ne un resum

Un reportatge per riure sobre El Valle de los Caidos

2008-11-18T11:25:00.000-08:00

A la Sexta van recordar el 20-N en broma: http://www.misexta.tv/home/3_7/0/304171

Un debat a Àgora sobre la memòria històrica

2008-11-04T06:39:00.000-08:00

Aneu a aquest enllaç i trobareu un debat molt interessant sobre la memòria històrica i el procés judicial de Garzón, amb opinions contraposades.

Una entrevista amb Antoni Segura sobre les fosses

2008-10-31T00:48:00.000-07:00

En aquesta entrevista Antoni Segura, un dels responsables del programa de fosses de la Generalitat, fa un repàs als diferents aspectes de la qüestió, tenint en compte que aquest tema és un dels aspectes de la repressió franquista.

La nostra escola també té memòria històrica

2008-10-25T11:42:00.000-07:00

L’ESCOLA REPUBLICANA PERSEGUIDA

La instauració del règim franquista és un trencament amb el model anterior. Dels vençuts no ha de quedar res i d’aquella República que afirmava que “el mestre era el seu primer ciutadà” menys encara. A l’article 48 de la Constitució republicana s’indicava que l’escola havia de ser laica, obligatòria i gratuita i deïa que és atribució fonamental de l’Estat i farà del treball l’eix de la seva activitat metodològica i això és una norma suprema de l’escola, inspirant-se en valors de solidaritat.

Tot això era el que calia erradicar i per això faran la depuració de tot el professorat i aquest procés a Catalunya serà encara més fort. El propi ministre Sainz afirmava que calia “arrancar una mala semilla que impediría la salvación definitiva de la Patria. Sobre todo entre los maestros jóvenes, "que habían sido envenenados en las Normales" y eran considerados, a su vez, envenenadores de las mentes infantiles”.

Ens ho explica Salomó Marqués quan indica que “no n'hi ha cap dubte llegint el text del decret de 8 de novembre de 1936 signat pel general Franco. Entre altres coses, manifesta:

El hecho de que durante varias décadas el Magisterio, en todos sus grados y cada vez con más raras excepciones, haya estado influido y casi monopolizado por ideologías e instituciones disolventes, en abierta oposición con el genio y tradición nacional hace preciso que, en los momentos por que atravesamos, se lleve a cabo una revisión total y profunda en el personal de Instrucción Pública (...) extirpando así de raíz esas falsas doctrinas que con sus apóstoles han sido los principales factores de la trágica situación a que fue llevada nuestra patria”.

És una depuració brutal i sistemàtica. Les paraules del ministre d'Educació, Saiz Rodríguez, en la clausura del curs organitzat pel ministeri a Pamplona el juny del 1938 per a la formació del mestres de la nova Espanya, així ho manifesta:

En el Magisterio español y en todos los cuerpos del estado se está procediendo a una depuración que pronto será regulada de un modo definitivo. No quiero mirar hacia el pasado, sinó hacia el porvenir, y decir a los maestros españoles, que el régimen del porvenir, mientras yo regente la Educación Nacional, será un régimen de confianza, porqué espero que el montón de muertos que tenemos ante nuestra vista, y la sangre derramada, bastarán para que aquellos que tuviesen un resto del error pasado en el fondo de sus conciencias, se incorporen llenos de entusiasmo a los nuevos dogmas de la patria. (…).

I sinó, la depuració s’encarregarà de liquidar les restes del fervor republicà. A la nostra comarca, els expedients reflecteixen la intensitat tant quantitativa com qualitativa de la depuració. Només recordar que tots els i les mestres com a funcionaris públics tenien l'obligació de fer una declaració per ser readmesos, i aquell que no la fes no es podria reincorporar vom a treballadors públics. A partir d'aquesta declaració on els aspirants a ser readmesos informaven sobre la seva activitat tant personal, com professional i político-social i els informes que demanava la comissió depuradora dirigida en aquest cas pel rector de la Universitat de Barcelona, aquesta dictaminava si hi havia readmissió o no, i si hi havia algun càstig.

Els informants eren el cap de Falange, l'alcalde, el mossén i “un pare de familia” per tal que expliquessin tot el que sabessin sobre:

1. conducta religiosa, política y social anterior al 18 de julio de 1936.

2. Conducta durante la dominación rojo-separatista.

3. Ideas separatistas. Labor catalanista en la escuela y fuera de ella. Publicaciones catalanistas.

4. Partidos políticos y organizaciones sindicales a las que ha pertenecido.

5. Conducta profesional y privada. Concepto General.

Per tant, la depuració va ser exhaustiva i molt parcial, donat que en molts casos algun dels quatre informes era molt diferent a la resta i tot i això era utilitzat per castigar la mestra corresponent. La repressió, però, no s'acabava aquí doncs apart hi havia la intervenció militar, normalment posterior i que podia suposar un judici militar i un càstig superior a l'administratiu, però d'aquesta en parlarem posteriorment.

Dels cent vint-i-un expedients de mestres de la nostra comarca, la major part foren confirmats: un 66'94 % (dos de cada tres), una mica menys que el que indica l'estudi de Morente per al conjunt de la província de Barcelona. A més de les possibles sancions, les discrepàncies més grans són en la sanció més dura, que és la separació, doncs al Vallès Oriental quasi un 20 % són separats la qual cosa potser es podria deure a una major presència masculina a la nostra comarca o bé a un afany repressiu més fort en el nostre territori.

Els nostres Lluís Companys

2008-10-15T23:31:00.000-07:00

SOBRE LA VIOLÈNCIA I LA REPRESSIÓ DURANT LA GUERRA CIVIL AL VALLÊS ORIENTAL

Seguint els firmants del manifest Violencia, repressió i justícia a Catalunya (1936-1975) del 2007 (Fundació Carles Pi i Sunyer) puc confirmar en alguns aspectes a la nostra comarca les conclusions a les quals aquests experts arribaren l'estiu del 2007.

1.Així, a la nostra comarca pràcticament no hi hagué persecucions contra persones de dretes abans de juliol del 36. Però sense la insurrecció militar de juliol de 1936 no hi hauria hagut ni guerra civil ni l’explosió de violència, que significà un salt qualitatiu i quantitatiu importants a la comarca. Les institucions republicanes i, sobretot, la Generalitat i els Ajuntaments, van condemnar públicament els assassinats i les represàlies i, tot i el seu afebliment, van esforçar-se a posar fi a aquella situació amb mesures judicials, regularitzant i adaptant l’administració de justícia als temps de guerra, i amagant i facilitant la sortida del país de milers de persones que estaven en perill. No hi hagué violència republicana.

En aquest sentit, recordar figures que ocuparen càrrecs d’importància a partir de juliol del 36 i que defensaren públicament des del seu càrrec persones de dretes i/o catòliques perseguides per “incontrolats”. Pere Iglesias, alcalde de Granollers, Francesc Montserrat, alcalde de les Franqueses i Mayordomo, cap de la 28ª. Divisió de l’exèrcit republicà en serien exemple d’això. Ara bé, una part de la violència va ser exercida per militants i grups integrats en organitzacions polítiques i sindicals i, per tant, no va ser del tot espontània. Però de cap manera aquest esclat de violència és imputable a les institucions republicanes. I en cap cas es pot imputar la culpa a Lluís Companys com ha fet César Alcalá. Recordem que a Catalunya els índex de violència política són molt baixos abans del 18 de juliol.

2.- Violència franquista. Si la violència a la reraguarda republicana va néixer i créixer enmig d’un atac directe contra el poder republicà, la violència franquista va ser consubstancial als objectius antidemocràtics dels sediciosos, que acabaran inscrivint-se en el marc dels projectes de creació d’un nou ordre feixista europeu.

Testimonis d’això són Mola i Queipo de Llano. Mola, el maig de 1936 ja ho deia ben clar: "Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo... ...serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas". Després deïa que la sublevació havia de tenir "... una gran violencia: las vacilaciones no conducen mas que al fracaso", i "Cualquiera que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular, debe ser fusilado... ... Hay que sembrar el terror... dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros."

Fou, per tant, una violència dissenyada i executada des del poder emergent per depurar la societat, eliminant la denominada AntiEspaña. A Catalunya, el procés tot i incomplert pels feixistes gràcies a l'exili, no va ser menys dur. Recordem els tres alcaldes d'ERC de la nostra comarca afusellats pel franquisme:

3.- Violència a la part final de la guerra i la postguerra. A partir de gener del 39 la nostra comarca patirà la violencia franquista, i això coincideix amb la configuració del franquisme com una dictadura totalitària, on la violència contra qualsevol forma de dissidència i d’oposició quedà institucionalitzada en un formidable aparell repressiu, que només va desaparèixer amb la fi de la dictadura. Així parlem del control exercit amb els informes de Falange, Ajuntaments, Guàrdia Civil i algunes parròquies, la feina dels Tribunals Militars, de falangistes com Vila i Vendoiro a Granollers, de la instrucció de la Causa General dels diferents municipis, la tasca dels Tribunals de Responsabilitats Politiques, del Tribunal contra la Masonería,... Totes aquestes institucions fan una tasca repressiva qualitativa i quantitativament molt útil al régim, seguint els principis defensats per Mola el maig del 36. La dictadura franquista a més vulnerà, fins als seus darrers dies, els drets humans i les llibertats civils bàsiques en qualsevol societat democrática, i en aquest sentit imposà el silenci sobre tots aquells que havien lluitat per la democracia i les llibertats durant la República.

Al Vallès Oriental la persecució fou implacable contra els republicans i especialment contra ERC: els alcaldes Joan Brunet de Parets, Josep Fortuny de Mollet o Josep Abril nat a Palautordera i de Mataró, afusellats, en són testimoni. Però també cal recordar els altres, que patiren una dolorosa repressió: els alcaldes de Figaró, Tomàs Rovira, condemnat a 6anys, de Cànoves, Esteve Badell, condemnata 12anys, tot i reconéixeren el judici que era “un buén hombre”, el de Vallromanes (Josep Montasell,condemnat a 15anys),de Sta. Maria de Martorelles, i altres pobles. O als mestres,com...

4.- Reflexió final. Precisament aquests que van defensar la República i les llibertats han de ser dignificats i més quan han estat oblidats durant la Dictadura o durant la llarga Transició que hem tingut. Molts dels qui ara reaccionen aïradament contra tot intent de treure de l’oblit i retornar la seva dignitat a les víctimes de la violència franquista no han condemnat la dictadura i ara s’oposen a aquesta política de reconciliació i de justícia. És lamentable la política seguida des del Partit Popular o des de la jerarquia de l’Església oposant-se i fent bandera dels morts en un bàndol sense tenir en compte els altres. Si les institucions han de promoure el reconeixement de totes les víctimes de la Guerra, cal que com institucions honorin les persones que van participar de la primera experiencia plenament democrática a l’Estat Espanyol, com fou la Segona República i en aquest sentit és necessari omplir les nostres ciutats i en llocs preeminents de noms com el del Doctor Canal, els alcaldes Camillo o Iglesias a Granollers, oblidant homenatges anteriors com els dedicats a l’alferes Montañá.També cal recordar que el dictador va morir el 1975 i hem trigat 32 anys a tenir una llei sobre el tema: massa temps i massa silencis d'aquells que han ocupat el poder aquests anys: PSC i CiU.

Sobre com es pot reescriure la història:Y Queipo de Llano se hizo demócrata

2008-10-11T03:03:00.000-07:00

La noticia apareguda al diari Público farà canviar la història. Ara resulta que Queipo de Llano era un demòcrata i que cal reescriure la història. Una nova aportació que cal que llegiu i interpreteu vosaltres mateixos.

La repressió franquista a Granollers

2008-09-28T02:56:00.000-07:00

La repressió franquista a Granollers

Memòria

2008-09-28T02:10:00.000-07:00

Aquests dies torna a haver-hi debat sobre la memòria. Els medis propers a la dreta neguen en el mateix la necessitat de buscar informació de les víctimes del franquisme perqué això vol dir reobrir ferides.

Les ferides no estan tancades i aquesta setmana l'Anna m'ho recordava amb un e-mail, on em deia que buscava informació del seu avi i afegia que:

"És molt curiós perquè recentment he descobert que havia estat al a presó després de la guerra, però no és aquesta causa la que m'han explicat. De fet, estic molt interessada en conèixer (si és possible!) més a fons aquesta dada. Per això, li agrairé si em pot dir on va trobar aquesta informació, i si la documentació és pública o cal algun permís per accedir-hi.

Esperaré agraïda la seva resposta.
Cordialment,
Anna"

A l'Anna ja la vaig adreçar cap als arxius corresponents. Als "negacionistes" els hauria de demostrar que aquestes ferides no estan tancades i a mi em serveixen peticions com aquestes de reforç a la voluntat de treballar per recuperar la memòria d'aquells fets amagats.

L'Audiència Nacional jutjarà els crims nazis, però no els franquistes

2008-08-07T06:45:00.000-07:00

"L'Audiencia Nacional jutjarà quatre nazis dels camps on van morir milers de catalans" diu el titular de la noticia a El Punt.

La pregunta que em faig és com pot ser que es jutjin a Espanya els crims fets fora de l'Estat i es deixin impunes altres de molt semblants que es van produir a l'Estat.

Vegeu la noticia a :
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2959409

Quina justificació poden utilitzar els jutges? I què en pensen els nostres polítics? Segur que seguirem parlant-ne.

Memòria de Joan Puig

2008-07-22T07:42:00.000-07:00

El passat mes de juny vaig fer una xerrada a la Roca, convidant per l'Arxiu de la Memòria Popular i el Col.lectiu Cèllecs sobre el bombardeig de Granollers. Va ser molt interessant i la presència de testimonis va animar el col.loqui. En el decurs de la mateixa, em van regalar els llibres guanyadors del premi Romà Planas i Miró.

I un que a l'estiu és lector compulsiu com el que més comença a llegir el guanyador del 2000 de Carme Badia i Puig "Ballar pel ball que toquen. La vida de Joan Puig i Carmeta Puig explicada per ells mateixos. Una néta que transcriu la memòria dels seus avis en un relat molt amé i que ens acosta als canvis del segle XX en la vida de la gent de la nostra comarca. En aquest cas, la gent de Lliçà de Vall.

I és clar parlen de la guerra i de la repressió. La seva memòria ens acosta als fets i ens referma en la memòria dels vençuts. En Joan, que simpatitzava a ERC i havia anat voluntari a la guerra va ser denunciat per l'alcalde franquista, Vilardebó, i tres més, amb ordre que no el peguessin. En canvi (pàg. 124), "el Quirico, el germà de la tia andrea, sí que el van pegar molt: el van deixar que no s'aguantava. Una cosa de pànic. Però a mi no em van tocar. A continuaió em van portar al quartel, allà on ara hi ha el mercat de Sant Carles, que era on es concentraven els presos.

El Palau de Missions estàvem fets una porqueria. Dormíem a l'escampall, tots a dintre una mateixa nau: una estesa d'homes estirats amb semimatalassos i el farcell de la roba per coixí. ÉRem molts: dos o tres-cents.No hi havia cap pati(...).

I em van fer el consell , però sense cap advocat defensor. Feien el que els donava la gana. A mi, sense haver fet res, em van demanar trenta anys (...). Havent acabat em van dur cap a la Model.

Allà estàvem més bé que al Palau de Missions, amb la particularitat que en una cel.la que no arribava als quinze metros quadrats hi estàvem dotze homes(...). A dins la cel.la hi havia una tauleta, la cagadora i res més. El matalàs te l'havies de portar tu.

(...) jo em llevava a les sis del matí. Em venien a buscar els companys per anar a fer gimnàs. Un xicot mallorquí ens en va ensenyar i després ens dutxàvem amb aigua freda encara que fos al pic de l'hivern (...). Allà ens donaven com uns llonguets de pa de blat de moro. No eren mai tous: t'hi podies fer un nyanyo al cap. Les faves eren amb pell i trobar de tant en tant un gra de fava era molt. I tot bullit: naps, cols,... Amb allò no et podies alimentar. Els que no rebien res de casa seva eren de plànyer. Molts d'aquests es tiraven daltabaix de la galeria i quedaven morts.

A la Model la majoria érem presos pollítics, perqué el que havia mort se n'anava al Camp de la Bota, per descomptat. N'hi havia pocs que, havent mort, se salvessin. Ara, també mataven els que no havien mort a ningú, però el poble els feia una denúncia forta. I això era el més trist.

(...) A la nostra cel.la que era al segon pism ens vàrem trobar que un dia vénen a la una de la nit, obren la porta i diuen "Amadeu Pagés Xarto, vístase¡¡. En aquest home l'havien condemnat a mort i perquè la família no recorrés els havien dit que l'havien commutat i era mentida. Doncs pobre xicot em va dar a mi la petaca i la mà. La tenia ben freda: gelada, i se'l van emportar i ja no el vam veure més.

Gràcies a tú, Isabel

2008-07-22T07:24:00.000-07:00

Mes de juliol, fa calor. Després d'una setmana de curs a Barcelona, decideixo anar a l'Institut i preparar l'inici de curs el setembre.

En arribar a consergeria, la Rosa m'ho comunica: t'ha trucat la Isabel per donar-te les gràcies per la carta que he rebut de l'Ajuntament. I jo penso, no me les mereixo. Tú, Isabel, ets la qui t'ho mereixes.

A la Isabel la vaig conéixer el mes de gener, quan la vam convidar a explicar les seves vivències del bombardeig.

Ells eren deu germans entre nois i noies, aquell mateix 31 de maig de 1938, un dia laborable com qualsevol altre, quan la gent anava al mercat i els nens a escola, van sentir les primeres bombes que van caure sobre la ciutat de Granollers. La seva germana més gran que es deia Basi d'uns 24 anys i una altra germana eren al mercat a la cua de la verdura l'altra a la cua de la llet, allà a la Porxada on en aquel[ petit instant van tirar una bomba en mig de la Porxada, i aquesta va quedar enderrocada.

La Basi, la seva germana gran, va quedar partida per la meitat per l'explosió de la bomba i va quedar morta allà mateix, i per sort a l'altra germana només li van fer unes ferides. Al seu pare, ens explica la Isabel, li van tallar un braç al Bombardeig de Barcelona, era Guàrdia Civil i aquell dia tenia guàrdia al "cuartel" i en aquell moment van tirar la bomba. Després van venir la miséria i l'oblit.

Així ens ho va explicar i la senzillesa i tendresa del testimoni van fer que aquella explicació la fes la Isabel a diferents escoles de Granollers. I des d'aleshores, la Isabel diu que "l'hem feta viure", i ens mira amb alegria i està contenta. Per ella, s'ha acabat el dol del bombardeig i això és el regal més gran que ens pot fer una commemoració com la que hem viscut del 70è. aniversari del bombardeig.

També ens ha fet un altre regal: el seu testimoni. Els i les joves que l'escoltaven no s'han quedat indiferents i estic segur que el recordaran per molt temps, molt més que les nostres classes.

Per tot això és que la Isabel es mereix que li donem les gràcies. No deixis d'explicar el que va passa per tal que no es torni a repetir. Gràcies¡¡¡¡¡¡¡¡

Sobre memòria històrica

2008-06-12T06:02:00.000-07:00

L'article aparegut el passat 16 de maig a Revista del Vallès i titulat “La memoria histórica” inclou una sèrie d'afirmacions del senyor Manel Baró sobre la part de la conferència que vaig desenvolupar el passat 11 d'abril que m'agradaria rebratre, donat que el citat text està ple d'afirmacions tendencioses.

El senyor Baró afirma que “el señor Navarro sabe poco de lo ocurrido en Granollers porque no lo vivió” i jo li contesto que la tasca de l'historiador és interpretar unes fonts que li donen dades sobre uns fets d'una època anterior i això ja fa milers d'anys que es fa. Quant a les bases de la meva investigació, aquesta és basa en desenes de milers de pàgines que parlen d'aquella etapa i que vostè pot consultar si visita els arxius a Granollers, Barcelona, St. Cugat, Guadalajara, Madrid o Alcalà d'Henares. Tots aquests documents són els que jo utilitzo, els que parlen per ells mateixos, igual que el testimoni de moltes persones a les quals he entrevistat i m'han permès portar a terme l'estudi sobre la repressió franquista a Granollers.

Diu el senyor Baró que desacredito i embruto els noms de persones desaparegudes, la qual cosa és una apreciació personal que fa ell. En tot cas, el que he fet és analitzar la documentació que detallo anteriorment i que mostra que aquestes persones van acusar a més de dues-centes persones no només d'haver matat, sinó per opinar, per pertànyer a organitzacions polítiques o sindicals,o per votar un partit o un altre. Li annexo una mostra en la fotografia de la denúncia contra el doctor Canal signada pel senyor Montañá. Li podria ensenyar més d'un centenar si vol.

Segons el senyor Baró, en demanda de justicia, ells indicaren qui foren els responsables dels fets delictius contra familiars i amics i els denunciaren i no van ser jutges ni botxins, ni van condemnar a ningú. Tot això cal matisar-ho doncs les denúncies d'aquests individus foren molt persistents, en demanda de venjança més que de justicia, la qual cosa no és el mateix, i foren, com indiquen les sentències dels judicis sumaríssims militars la principal base de la repressió franquista. No se'ls hagués fet condemnes tan dures si no fos per aquestes acusacions.

De denunciants d'actes delictius a Granollers el 1939-44 hi ha molts altres, però no els considero responsables en no intervenir en la majoria de judicis i dient falsedats i informant sobre aspectes tan delictius com els que apareixen a la denúncia contra el doctor Canal. Li pregunto al senyor Baró: quin era el delicte del senyor Canal?

Mai he silenciat que gent com el senyor Montañá o Miralles actuaren per revenja pels patiments de les seves families durant la Guerra Civil, i en aquest sentit no crec que hagi comès cap injusticia. En canvi és una injusticia que Lluís Companys propiciés la mort de més de deu mil persones a Catalunya, ja que com deia Queipo de Llano, “Companys ha dejado salir de Barcelona a más de cinco mil hombres de derecha, lo cual ha de aminorar la responsabilidad que pesa sobre él”. Per últim ,el senyor Baró tergiversa les dades sense tenir en compte els afusellats després de la guerra al conjunt de la comarca, fent una comparació totalment innexacta.

Quant a la memòria històrica, jo només li puc respondre que els morts s'han de respectar vinguin d'on vinguin i hi ha molts morts oblidats, les famílies dels quals volen saber i si els historiadors podem ajudar a quest procés ho farem i encara més per recordar els demòcrates que van ser perseguits per les seves idees pels qui van atacar la Segona República. Deixem els morts en pau? No, mentre les famílies vulguin recordar unes persones que van ser oblidades durant quaranta anys.

Recordant aquells fets repressius i la seva injusticia és com enfortim la democràcia.

Eduard Navarro i Doménech