La nostra escola també té memòria històrica

L’ESCOLA REPUBLICANA PERSEGUIDA

La instauració del règim franquista és un trencament amb el model anterior. Dels vençuts no ha de quedar res i d’aquella República que afirmava que “el mestre era el seu primer ciutadà” menys encara. A l’article 48 de la Constitució republicana s’indicava que l’escola havia de ser laica, obligatòria i gratuita i deïa que és atribució fonamental de l’Estat i farà del treball l’eix de la seva activitat metodològica i això és una norma suprema de l’escola, inspirant-se en valors de solidaritat.

Tot això era el que calia erradicar i per això faran la depuració de tot el professorat i aquest procés a Catalunya serà encara més fort. El propi ministre Sainz afirmava que calia “arrancar una mala semilla que impediría la salvación definitiva de la Patria. Sobre todo entre los maestros jóvenes, "que habían sido envenenados en las Normales" y eran considerados, a su vez, envenenadores de las mentes infantiles”.

Ens ho explica Salomó Marqués quan indica que “no n'hi ha cap dubte llegint el text del decret de 8 de novembre de 1936 signat pel general Franco. Entre altres coses, manifesta:

El hecho de que durante varias décadas el Magisterio, en todos sus grados y cada vez con más raras excepciones, haya estado influido y casi monopolizado por ideologías e instituciones disolventes, en abierta oposición con el genio y tradición nacional hace preciso que, en los momentos por que atravesamos, se lleve a cabo una revisión total y profunda en el personal de Instrucción Pública (...) extirpando así de raíz esas falsas doctrinas que con sus apóstoles han sido los principales factores de la trágica situación a que fue llevada nuestra patria”.

És una depuració brutal i sistemàtica. Les paraules del ministre d'Educació, Saiz Rodríguez, en la clausura del curs organitzat pel ministeri a Pamplona el juny del 1938 per a la formació del mestres de la nova Espanya, així ho manifesta:

En el Magisterio español y en todos los cuerpos del estado se está procediendo a una depuración que pronto será regulada de un modo definitivo. No quiero mirar hacia el pasado, sinó hacia el porvenir, y decir a los maestros españoles, que el régimen del porvenir, mientras yo regente la Educación Nacional, será un régimen de confianza, porqué espero que el montón de muertos que tenemos ante nuestra vista, y la sangre derramada, bastarán para que aquellos que tuviesen un resto del error pasado en el fondo de sus conciencias, se incorporen llenos de entusiasmo a los nuevos dogmas de la patria. (…).

I sinó, la depuració s’encarregarà de liquidar les restes del fervor republicà. A la nostra comarca, els expedients reflecteixen la intensitat tant quantitativa com qualitativa de la depuració. Només recordar que tots els i les mestres com a funcionaris públics tenien l'obligació de fer una declaració per ser readmesos, i aquell que no la fes no es podria reincorporar vom a treballadors públics. A partir d'aquesta declaració on els aspirants a ser readmesos informaven sobre la seva activitat tant personal, com professional i político-social i els informes que demanava la comissió depuradora dirigida en aquest cas pel rector de la Universitat de Barcelona, aquesta dictaminava si hi havia readmissió o no, i si hi havia algun càstig.

Els informants eren el cap de Falange, l'alcalde, el mossén i “un pare de familia” per tal que expliquessin tot el que sabessin sobre:

1. conducta religiosa, política y social anterior al 18 de julio de 1936.

2. Conducta durante la dominación rojo-separatista.

3. Ideas separatistas. Labor catalanista en la escuela y fuera de ella. Publicaciones catalanistas.

4. Partidos políticos y organizaciones sindicales a las que ha pertenecido.

5. Conducta profesional y privada. Concepto General.

Per tant, la depuració va ser exhaustiva i molt parcial, donat que en molts casos algun dels quatre informes era molt diferent a la resta i tot i això era utilitzat per castigar la mestra corresponent. La repressió, però, no s'acabava aquí doncs apart hi havia la intervenció militar, normalment posterior i que podia suposar un judici militar i un càstig superior a l'administratiu, però d'aquesta en parlarem posteriorment.

Dels cent vint-i-un expedients de mestres de la nostra comarca, la major part foren confirmats: un 66'94 % (dos de cada tres), una mica menys que el que indica l'estudi de Morente per al conjunt de la província de Barcelona. A més de les possibles sancions, les discrepàncies més grans són en la sanció més dura, que és la separació, doncs al Vallès Oriental quasi un 20 % són separats la qual cosa potser es podria deure a una major presència masculina a la nostra comarca o bé a un afany repressiu més fort en el nostre territori.